El bon retorn
Quan ens vinguin a les mans les bones cartes,
ens tornarem a trobar jugant a les mateixes taules.
Però la sort caldrà buscar-la,
potser és que hem de caure de nou.
Per ser prou fort per tornar a casa
abans has d’haver marxat a algun lloc.
Tips de seguir alimentant el que ens escanya.
Per les molles que queden al plat,
ens costarà, però ha de ser ara.
Tornarem a ser nosaltres
quan oblidem retrets i pors.
Ens en riurem, del que som ara,
quan parlarem sense sentir dolor.
Tornarem a ser nosaltres,
potser és que hem de caure de nou.
Ens en riurem, del que som ara,
quan parlarem sense sentir dolor.
Desitgem-nos el millor, donem-nos marge,
i tindrem un bon retorn, sabrem mirar-nos a la cara.
Dies sabàtics
Els dilluns brindem per si se’ns fes costa amunt.
Els dimarts, sense voler, tornem a fer tard.
Els dimecres moren tancant els bars
que obrim els dimarts.
Els dijous, com sempre, justifiquen el joc
que els divendres seguirem cremant altre cop.
I un cop més farem sortir el sol de nou,
però no en tindrem prou.
Sol, torno sol cap al meu malson,
cansat de retrets.
Sol, dormo sol destil•lant el dol,
i els diumenges fa tant de fred.
Els dilluns següents ens empassem sempre els plors.
Els dimarts jurem de no tornar a jugar amb foc.
Però els dimecres tornen a créixer flors
que eixuguen els plors.
Els dijous l’orquestra sempre toca a algun lloc.
I els divendres, vespres que s’encenen tots sols.
I un cop més farem sortir el sol de nou,
però no en tindrem prou.
Sol, torno sol dins al meu cargol,
cosit a retrets.
Sol, dormo sol negat d’alcohol,
i els diumenges torna a fer fred.
Deies
Deies que ningú escriuria el teu futur
i ara, és dur, però el present parla.
Deies que no et deixaries lligar curt,
però al coll hi dus un nus que et va deixant sense aire.
Deies que només et feies falta tu
i en dir-ho inclús t’ho creies.
Deies ser un home de fe, però l’has perdut.
Ets l’home absurd, aquell a qui contradeies.
Plans i conviccions i un discurs tossut.
No havies contemplat petits marges d’error
que ho canvien tot i et deixen mut.
Deies que segur que el temps ho cura tot,
però el temps fuig i els mals es queden.
Deies que cadascú es fa la seva sort;
doncs ara digues, tu què n’has fet de la teva?
Deies que no t’empassaves mai l’orgull,
però avui sents que el mastegues.
Deies que un ha de saber passar sempre full
i no recordes ni haver estat el que eres.
Fart de conviccions que et feien d’escut.
No havies contemplat petits marges d’error
que ara deixen mut el teu discurs.
Deies que no et deixaries trepitjar
com altres cucs; te’n reies.
Deies que qui s’arrossega ho paga car
i sembles un ruc que tragina misèries.
Plans i conviccions i un discurs tossut.
No havies contemplat petits marges d’error
que ho canvien tot i et deixen mut.
La maresma
Baixant riera avall
l’aigua va arrossegant
vides que moren al mar.
I enmig d’un canyissar
tot es va barrejant,
dolços corrents que han fet tard.
Com ens vam anar escolant
entre les nostres mans?
Digue’m, si pots, digue’m quan.
I entre el fangar i humitats també hi bateguen, a la maresma,
somnis, records estancats entre aigua dolça i banys de sal.
Des d’aquell manantial
vam anar alimentant
vetes d’aiguats torrencials.
Però, camí del seu pas,
l’aigua va anar deixant
pòsits que han sedimentat.
I entre aiguamolls i pantans va quedar oculta la bellesa
d’aquells paisatges banyats per una llum descomunal.
El planeta imaginari
Sé que amb tu roda el meu món
i dorm segur vora del foc.
Sense tu he constel•lat,
però em caldràs tu per aterrar.
Sense tu puc arribar fins a Saturn;
sé com anar-hi, jo ja hi estat,
camí del planeta imaginari.
Sense tu sento que encara puc somiar-hi
i amb tu dins un iglú el món surt als diaris.
No hi ha res més pur
que veure qui sóc mirant-te als ulls.
Sé amb tu on és el nord,
que per anar al sud me n’hi vaig sol.
Sense tu puc gravitar vora ningú.
Hi ha un lloc galàctic dins el meu cap,
un planeta que és imaginari.
Sense tu sento que encara puc somiar-hi
i amb tu dins un iglú el món surt als diaris.
Sense tu sento que encara puc somiar-hi
i amb tu dins un iglú el món surt als diaris.
Marges
Veig com queden enrere llocs on ja he estat.
Des de la carretera el camí ha estat llarg.
Corren tantes quimeres pel meu davant.
Cremen les benzineres que ja he buidat.
Semblava lluny…
Però ja és dissabte i avui no corre el temps,
s’ha aturat fins que arribi dilluns.
Per fi és dissabte i avui aturo el temps
per no moure’m d’aquí fins dilluns.
Marges per saltar fins a la platja.
Temps agradable i brisa de mar.
Potser, qui sap,
he trobat un bon lloc on parar.
Ha escampat la tempesta i el vendaval,
fragància d’espígol, terres mullats.
Torna a batre a les pedres un sol despietat,
núvols que es fan mengívols només de mirar-los.
Semblava lluny…
Però ja és dissabte i no vull que corri el temps,
que no arribi mai més el dilluns.
Marges que he saltat fins a la platja.
Temps agradable i brisa del mar.
No vull marxar.
He trobat un bon lloc on estar.
El que duri l’estada és l’estat real.
Tot va a càmera lenta i mai no es fa tard.
Que el moment sigui ara, tequila i sal.
I es desfan els capvespres, sempre daurats…
Marges que he saltat fins a la platja.
Temps agradable i brisa del mar.
No vull marxar.
He trobat un bon lloc on estar.
Diumenge
M’he despertat sentint-me nu
i he obert els ulls quan m’he vist al mirall.
Ahir em semblava tan absurd i mandrós
arremangar-me, fer dissabte de tot.
Vaig escombrar el replà que habitava
desembrassant cada estant brut, tan ple de pols;
i obrint els porticons
vaig ventilar els llençols.
Dels maldecaps ahir en vaig fer draps.
Amb un fregall vaig fer els fogons.
Quantes imperfeccions van anar aigüera avall…
I vaig planxar-me tots els colls amb midó.
Vaig fer la plata a aquell món de cartró.
Per deixar entrar la claror vaig fer els vidres
i, sense guants, anar rascant ferides amb sabó.
Per fer neteja a fons,
vaig resseguir els racons
i amb un petit raspall, els detalls.
Cap de setmana
El ritme dels carrers
batega diferent,
la gent desfà
la pressa de costum.
I es torra intensament
l’olor d’aquest moment
del llit estant,
cafè i diari i tu al costat.
La remor del mercat sents com entra,
sense haver-ho demanat, per la finestra
i una llum que ens sabrà
pintar que és festa amb dies clars.
Amb despertars eterns
els somnis tenen temps
de no acabar
morint en sec minuts abans.
La remor del mercat sents com entra,
sense haver-ho demanat, per la finestra
i des del llit estant,
cafè i diari i tu somiant.
La remor del mercat sents com entra,
sense haver-ho demanat, per la finestra
i la llum fa brillar
tardes de pel•lis fent sofà.
Guiomar
Com un diumenge d’hivern.
Com un pou eixut.
Com un glossari etern i mut.
Com el pilot abatut,
príncep del desert.
Com el planeta perdut i esquerp.
Com un arbre nu
estic si no hi ets tu.
Guiomar, el nom que mai et van posar.
Fa temps que no brilla el teu far.
Un adéu, fins sempre, Guiomar.
Com un capvespre al Montsant
aspre i cel rogent.
Pluja que netejarà el vent…
Com un arbre nu
estic si no hi ets tu.
Guiomar, el nom que mai et van posar.
Fa temps que no brilla el teu far.
Un adéu, fins sempre, Guiomar.
Batent les pedres d’aquell sol que es va apagar,
suant les febres, he curat tots els mals.
Guiomar, el nom que mai et van posar.
Fa temps que no brilla el teu far.
Ara et dic fins sempre…
Guiomar, fa temps que no brilla el teu far,
el nom que mai et van posar.
Adéu i a reveure, dolça Guiomar.
Telesèries
Excursions fins a la fi del món en bicicleta.
Enganxats tots al televisor, telesèries.
Quantes tardes fent volar coloms,
fabricant guitarres de cartró.
Jocs prohibits per compartir tots dos sobre la gespa.
Pany i clau, dins a l’habitació núvols d’herba
i un plat que no es cansa de fer tombs:
Beatles, Bowie, Creedence i els Stones.
Teníem pressa per ser grans i els més bons
i un Vespino vell que ens empenyia.
Amb tanta urgència per menjar-nos el món
i les telesèries de teló de fons.
Radiodifusions donant futbol diumenges al vespre.
Per sopar, biquinis per a tothom feia festa.
Tornar tard a casa perquè hi hagi raons
i els misteris dels primers petons.
Teníem pressa per ser grans i els més bons
i un Vespino vell que ens empenyia.
Amb tanta urgència per menjar-nos el món
i les telesèries de teló de fons.
Abans de veure el sol
Una dependenta del Bonpreu,
depenent del dia, vol plegar i anar a veure món,
però segueix allí clavada en creu.
L’Anna ja no estima el seu Ramon,
ja l’hagués deixat fa temps, però no sap com,
i no es treu del cap un xic de Reus.
Quants tombs li hem de fer, a un cercle tancat,
que sabem que mai no surt del seu forat.
Quants cops perdrem el que estimem
abans de veure que no era etern.
Quantes vegades mor un matí abans de veure el sol.
Quantes vegades dorms sense cap neguit que et trenqui el son.
El notari compta fins a deu
quan pensa a diari que lo seu era el claqué,
però ell era l’hereu.
Ella vol anar a buscar un brivall.
Fa temps que ho somia, però és que ell no s’hi veu.
Desenganys i culpes han fet córrer els anys.
Quantes vegades cou reconèixer el que ens diu el mirall.
Quantes vegades som el que vam jurar tants cops no ser mai.
I ens passen els dies pel davant,
però som tan idiotes que anem esperant.
I enlloc de viure el nostre temps,
el temps ens viu mentre ens pensem què fem.
Quantes vegades mor un matí abans de veure el sol.
Quantes vegades dorms sense cap neguit que et trenqui el son.